Fauna urbana a la muntanya: Classes.

 

A la página “La muntanya: una xarxa social” anomenava els diferents col-lectius de persones que van a la muntanya: excursionistes, trailrunners, etc.. En aquell moment no vaig aprofundir sobre aquest tema, tot dient que ja ho faria més endevant. Doncs bé, ha arribat el moment de fer-ho.

A continuació detallo les diferents “espècies” de fauna urbana que ens podem trovar a la muntanya.

Nota de l’autor: Aquestes descripcions son collita própia, es pretén descriure amb un toc d’humor i ironia la gent que transita per la muntanya. Espero que si algú pertany en algún d’aquests grups s’ho prengi amb esportivitat i no s’ofengui. Si fos el cas, les meves disculpes per endevant.

 

-          EXCURSIONISTA CLÀSSIC: Una de les primeres espècies  en transitar per la muntanya, desde que hi ha muntanyes, hi ha excursionistes.

Comença a ser una espècie en perill d’extinció, ja que per edat en queden pocs i els que quedem,(aquí és on jo, donant exemple, m’identifico), estem migrant cap l’excursionista 2.0. M’explico: l’excursionista clàssic, vesteix amb pantalons curts, si son llargs son de pana, amb mitjons de llana (com el gorro i els guants), samarreta de cotó d’aquestes de propaganda i camisa de quadres, amb unes "escletes" als peus. Sempre amb una motxilla a l’esquena amb tot el necessari (bruixola, mapa, navalla, etc, etc). Per mejar porta pa, formatge o embotit. Els més autentics poden arribar a portar la bota de vi.

Els podem trovar per tot tipus de terrenys i alçades. No hi ha limits, aixó sí, encara tenen seny. Si la muntanya diu que no, ells no insisteixen, donen mitja volta i ja ho tornarem a intentar un altre dia.

 

-          EXCURSIONISTES 2.0: Evolució lógica del seu predecesor: l’excursionista clàssic. Nova generació d’excursionistes que vesteixen tots amb roba técnica. Samarreta i pantalons tècnics perque tot s’aixugui rapidament, mitjons que no tenen costures i no fan llagues, rellotge “smartwatch” amb GPS, cardio, altitud,  i mil funcionalitats més (també diu l’hora). Per menjar porten  barretes energètiques i a l’esquena duen una micro motxilla per posar el forro polar per si fa fred.

Al igual que el seu predecesor, els podem trovar per tot tipus de terrenys i alçades, però aquests en canvi, no tenen tant de seny. Fan anar de cul als pobres bomers de la GRAE.

 

 

-          TRAIL RUNNERS: Deixeples del gran Déu Kílian Jornet. Vestits amb una samarreta imperi tècnica uns pantalons curts ( o pitjor encara, unes malles “fardahuevos” curtes),  uns mitjons fins el genolls i unes bambes de tacos, corren per les muntanyes com un pollastre sense cap.

Dubto que puguin gaudir de la natura i del paisatge, es creuen que perque corren i van més depressa tenen prioritat sobre la resta de gent i els has de decir el pas.

Per menjar porten barretes i gels energètics. No porten motxilla, porten una hermilla amb dos bidons d’aigua i amb això tiren milles.

Els podem trovar en tots els terrenys, amb una cota de 2000mts. Més amunt no s’en veuen gaires. De fet els que corren pels Pirineus, només porten un petit paravents com a protecció per les inclemencies del temps (inconcients !!!).

 

 

-          BOTEJARAS: Nom científic  per designar a una espècie ja extingida, força nombrosa als anys 80 i 90. Precursos dels botellons a la muntanya, d’aquí el seu nom.

Vestits amb samarretes de grups musicals, pantalons  texans ajustats o de camuflatge i botes militars. Si feia fred, amb una caçadora texana de borreguillo en feien prou.

Anaven d’acampada un cap de setmana amb un arsenal de xibeques i un “lloro” (un radio-cassette, també extingit).

El seu hábitat eren petits prats, generalment a prop d’una estació de tren (o “apeadero”, un altre paraula extingida). No caminaven gaire, acampaven, feien una foguera i acabaven les existències de xibeques mentre Brian Johnson sonava a tot drap.

No era una espècie perillosa, però era millor acampar en un altre prat.

 

  

-          BETETEROS: Nom per designar als que van per la muntanya amb mountain bike o BTT (Bicicleta Tot Terreny, d’aquí el seu nom).

Espècie cada vegada més nombrosa, gràcies també a l’aparició de les btts electriques. Aquest col-lectiu, de fet, ara están en el seu punt àlgid.

Vesteixen malles i mallots, casc i ulleres de sol, no porten motxilla i com els trailrunners porten el bidó d’aigua i unes barretes.

Després tenim els beteteros de forquilla i ganivet, que pujen amb bici fins algún restaurant a dalt d’una muntanya on fan un esmorzar de 2 plats, postres i café. Tot ben regat amb vi de la casa i gasosa.

Els podem trovar en tot tipus de terrenys i normalment en cotes baixes, i sempre en grup. És extrany trovar un ciclista tot sol.

Una de les espècies més perilloses que podem trovar a la muntanya, sobre tot en pistes de terra. Si mai aneu per una pista de terra amb desnivell, aneu amb molt de compte ja que baixen com si fossin una estampida de nyus pel Serengueti ( sobre tot els de forquilla i Ganivet). Aneu sempre per un costadet de la pista.

 

 

-          MOTORISTES: Podriem dir que son els avantpassats del beteteros, cada vegada n’hi ha menys gràcies a la prohibició de circular pels Parcs Naturals.

Vestits com si fossin Robocop, sobre unes motos potents van per pistes de terres amples. No porten motxilla, ja que surten un parell d’hores, de fet, surtem mentre tinguin benzina.

Els podem trovar en terrenys majoritariament enfangats, prop de nuclis urbans de muntanya. Després de les plujes és quan apareixen, com els cargols.

No és una espécie perillosa per l’excursionista ja que se sent arribar d’una hora lluny, en canvi pel medi ambient ja és una altre cosa.

 

 

-          BOLETAIRES: Estem davant d’una de les espècies més esquives i mentideres de la muntanya. Vestits amb roba de tot tipus, poden barrejar la indumentaria de l’excursioniste clàssic com anar amb xandall. Això sí, sempre amb un cabàs a una mà i una navalla a l’altre.

Acostumen anar a la muntanya en petits grups que es dispersen pels boscos i es tornen a trovar a l’hora de marxar.

Una espècie que s’amaguen perque no sàpigues on troben els bolets, i si els trobes i preguntes : “com va això?” o “gaire bolets?”, la resposta sempre és la mateixa tot i que portin un sac ple: “Fatal, per aquesta zona no n’hi ha”.

Els podem trovar en prats i boscos desde el pre-litoral al Pirineu a cotes inferiors a 2000mts.

 

 

-          CAÇADORS: Juntament amb l’excursionista és una de les primeres espècies a circular per la muntanya, de fet, desde  prehistoria que ja hi ha caçadors, és veritat però, que han anat evolucionant.

Podria ser fins i tot que els excursionistes vinguessin dels caçadors, ja que devien fer grans travesses per trovar menjar.Ho haurem d’estudiar. Una mica com allò de l’ou i la gallina.

Es creuen els reis de la zona, suposo que ho fa el portar una escopeta a la ma.  Això fa que siguin sense cap mena de dubte l’espècie més perillosa de la muntanya. Només us diré que una vegada anant d’excursió em vaig trovar uns caçadors que em varen dir: “Ves amb compte que estem caçant!”. I jo em pregunto: I no podrieu anar vosaltres en compte???

Espero  que hagin canviat els seus habits, perqué abans quedaven  a les 6h a casa d’un per trovar-se tots, esmorzar bebent vi, el carajillo, etc… i després anar a caçar. No sé jo si és el més adient.

Un altre tema es, com pot ser que a certs individuos (per edat, basicament) els hi renovin el permís d’armes.

 

Van vestits de camuflatge de cap a peus, ara però, obligats a dur ermilla reflactant. Com l’activitat dura una matinal i han esmorzat fort abans de començar, no menjen res. Per si tenen set, espero que hagin canviat la  bota de vi per una cantimplora d’aigua.

Van fins la zona amb vehicles tot terreny amb remolcs pels gossos. Així que es fácil saber que hi ha caçadors per la zona, tant pels 4x4 com pel soroll que fan amb els gossos i els trets de les escopetes.

 

 

-          TURISTES MUNTANYENCS: Per mi, una de les espècies més pintoresques que corren per la muntanya. Les pots trovar de tots colors i edats.

Normalment es mouen per la muntanya en ramats familiars, desde una parella sola fins a uns avis amb tota la saga familiar fins arribar als néts.

Vesteixen de diumenge, ben arregladets i donen la nota perque molts van per corriols estrets i enfangats amb sabates de taló, sandalies o bambetes blanques. Els més “pros”, porten camisa ben planxada, pantalons de pinces i unes botes de muntanya.

Els podem a totes les alçades, la única condició indispensable per trovar-los, és que hi hagi un restaurant on es pugui arribar amb cotxe.

Una vegada han aparcat, poden fer micro-excursions de 20 minuts pels camins i corriols dels voltants.

Una Universitat de EEUU está fent un estudi per determinar si aquestes caminades son per agafar gana o son per cremar calories fruit dels remordiments de conciència per la ingesta masiva que están a punt de fer.